Missatge rebut el 7-7-1996
versión castellana
Jo tenía 6 anys al començament de la guerra i recordo
que lo de la sublevació de Marroc i la contra sublevació o
com vulguis dir-ne, dintre d'Espanya, no tenien gaire significat per mi.
Pero sí aviat varen tenir-ne els atacs aeris sobre Tarragona, que
com saps, va ser de les ciutats mes castigades per l'aviació franquista.
Les constants alarmes, que arrivaban a ser deu o dotze per nit, quan el
hidro italià de la Base de Pollença amaraba mar enfora i tornava
al cap de un ratet, destruien la moral dels tarragonins, que l'endemà
havien d'anar a trevallar. El famós hidro (l'Isidro, deien els camperols),
va ametrallar un camió republicà devant de la ermita de la
Mare de Deu del Camí a Cambrils i la mateixa explosió del
vehicle - anava carregat d'explosius- va fer caure e incendiar-se el hidro.
Era tant l'odi que aixecava, que la gent va anar a veure com els aviadors
italians es cremaven vius sense moure un dit per treure-ls. El fet es va
comentar molt a Tarragona i está recollit al llibre de González
Huix "El asedio aéreo de Tarragona. 1936-1939", que es
molt rigorós i exacte, amb mapes dels refugis on els petits de Tarragona
passavem el día, ja que les nostres mares preferien que estessim
al carrer i poguessim anar de cop al refugi quan sonaven les sirenes, que
no pas a casa.
Ara que es fa el parking de la Plaça de la Font (no sé ben
bé perque el fan , pero aixó es un altre tema), han trobat
un túnel del gran refugi del centre de Tarragona, que anava desde
la Farmacia Oriol al Cos del Bou, fins devant del Banc Central, a la Rambla.
Devant de dit Banc, observaràs a la vorera una depresió: es
deguda a una de les dues boques que n'hi havia; l'altre era devant la Farmacia
Delclós. Un altre gran entrada era al recó que hi devant de
l'Ajuntament, a l'esquerra. Parlant d'entrades de refugi, si passes devant
de les monges Teresines, prop d'Hisenda veurás que la tanca té
un altre color. Allí hi havía una entrada a un altre, em sembla
que diferent. Nosaltres ens entreteniem en entrar al Cos del Bou i sortir
a la Rambla, moltes vegades a les fosques. Es clar que no et podies perdre
massa i les llanternes electriques eran quelcom exòtic. Crec que
algún espel.leòleg hauría d'haver fet una exploració
d'aquest monumental refugi del centre de Tarragona que en la part del carrer
dl'Hospital era molt profond, ja que enllaçava amb el del Hospital,
que s'havia fet avans, (aquest tenía el túnel de forma ovalada
com el Metro, amb nixos laterals per deixar-hi camilles. Recordo el color
de pedra groga de les parets). Quan van foradar el del Hospital, previament
a n'aquest que els lligava tots, varen desenterrar centenars de calaveres
i esquelets, segurament d'algún cementiri medieval al costat del
Hospital. Quan varen foradar dessota de lo que es el Simago (avans jardí
del Col.legi Sagrat Cor), varen treure fragments de bombes esfèriques
-algunes, molts curioses, de pedra-, del temps de la guerra del francés.
També recordo els bombardeixos dels vaixells de guerra, la primera
vegada del Canarias i el Almirante Cervera, que desde un lloc més
o menys devant del far d'aleshores, pero mar endins, tiraven contra el camp
d'aviació de Reus. Un altra vegada, el Baleares es posà devant
mateix d l'estació, molt aprop de la platja i va repetir l'atac.
Desde el carrer Cervantes, miraven -bastant inconscients, crec ara- el foc
dels canons, sentiem el brunzit de les bales i després sentiem el
llunyà ressò de les explosions. Poc després el Baleares
va ser enfonsat
El meu pare va veure, desde les Cent Escales, l'atac de l'aviació
franquista contra la Campsa, que va cremar. Ens va explicar que, a diferencia
de deixar caure les bombes com de costum, l'avió s'havia llençat
de morro cap de terra, va deixar anar la bomba i desprès va remontar
ràpidament. Va ser anys després que varem sentir parlar dels
Stukas i del bombardeig en picat. Crec que aquí a les nostres esquenes,
es varen fer moltres proves de cara a la guerra del 39. Per cert la Campsa
va cremar dies i dies. L'incendi es veia desde tota la provincia i no ens
podiem apropar mes enllà de l'actual Escola d'Enología, per
la terrible calor que feia. Recordo les gruixudes planxes dels depòsits
retorçades i al roig viu.
Els que varem viure aquells anys, mai no oblidarem com tremola la terra
quan les bombes exploten, la torva visió dels avions enemics, (les
paves), els atacs que de vegades els avions de Reus (els ratas) els feien,
la fam que varen patir molts, especialment els vells i qui no tenia cap
mitjà especial de avituallament altre que el minso raccionament de
la "cartilla" (oli, arròs, sucre, carn, pà, bacallà,
patates, llet, deia la cartulina blava). Els gats varen desapareixer, sia
per falta de menjar o menjats ells mateixos -deien que tenien gust de conill-,
i de gossos ni un. Els cavalls eran també "oscuros objetos de
deseo". La gent criava, amb restes de menjar, algún pato o gallina
als llocs mes inversemblants dels pisos i les faves tendres es fregien amb
closca i tot. Després va venir l'ajuda dels Friends (Los Amigos Cuáqueros),
amb el descobriment de la llet en pols i la carn de llauna (Corned Beef).
Encara de vegades en compro, de corned beef, per recordar-ne el gust. Recordo
el pà de farina d'arroç que varen intentar fer (quedava com
una coca) i el oli d'avellana. I la gana. La gana omnipresent. Nosaltres,
la meva familia i especialment el meu germà i jo, no en varem patir,
ja que els meus pares anaven, a peu, a Vilallonga, a casa dels parents i
tornaven, a peu, amb fesols i oli bó i altres, i amés, un
parent nostre era forner i sempre queia quelcom, pero la cosa anava justa,
molt justa. Una de les imatges mes punyents que recordo era quan el meu
pare i jo anaren a buscar quelcom al pis semi-enderrocat del carrer Cervantes,
i en passant per devant de la Cooperativa Obrera (Fortuny-xanfrà
amb Reding) varem veure una manifestació de nens, petits de sis o
set anys com jo, picant amb els seus punyets a la porta i demanant pà
a crits "Volem pà, volem pà...." Jo en tinc de pà,
vaig pensar, perqué ells no ?.
I també l'esglesia de Sant Joan convertida en magatzem de queviures,
amb una ametralladora dalt de la torre escapçada. Avans havia vist
com en treien els bancs i els confesionars i els altars i els cremaven a
la plaça... Desprès, cap al final de la guerra, varen posar
canons antiaeris i reflectors (a l'Oliva). No sé que era més
esgarrifos per un nen, si sentir les bombes de cop o sortir al carrer i
veure els raigs del reflectors tallant el cel, buscant els avions i sentir
els canons antiaeris, que em penso poc devien fer.
Anavem a veure les Brigades Internacional i la División del Campesino
(només conec un antic brigadista i jo mateix que puguin avui cantar
l'himne de la División del Campesino) desfilant per la Rambla i el
15 de Gener del 39 varem veure les tanquetes italianes passant per la Rambla
Vella cap de Barcelona. I després tota la resta....
Conclusió?. Que tot alló va ser un disbarat indigne, per ambdues
bandes. Que no n'hi ha d'inocents en una guerra civil. Que tots varen fer
prou desastres. De matinada, les exclamacions dels meus pares ens despertaven
a temps de sentir els trets dels afusellaments a la l'Oliva, primer de capellans
i "gente de orden" i després de "milicianos"
que no varen poder fugir a temps. Fa fàstic de pensar-hi.
Vicens Basora Francesch
Tarragona
vbf@tinet.fut.es