El Periodico on line

PAS DE VIANANTS

El 1996, els estrangers que van lluitar a Espanya contra Franco van rebre un homenatge. Avui evoquen la dolorosa partida.

Els vells de sorra

Uns trenta membres de les Brigades Internacionals recorden quan van marxar de Barcelona el 1938

Pau Arenós

Fa 60 anys que les Brigades Internacionals van deixar Espanya, un país que havia estat una rosa oberta i fragant durant la República, convertit després en un pètal de sang durant el femer de la guerra i el franquisme.

Theo Francos (esquerra), en companyia del búlgar Ratxo Kuzarov.

Les Brigades Internacionals: 50.000 joves de tot el planeta amb una mirada blava, àmplia, amb horitzó. Van arribar per salvar les ovelles de les escomeses del llop feixista. Van arribar amb un romanticisme elemental. Van arribar amb l'udol salvatge del jovent. Van arribar el 1936 amb el vent de la llibertat, una paraula que ara s'usa principalment per vendre cotxes (les velles consignes de la revolució se senten cada dia a la televisió, només que al servei d'una marca de compreses o de desodorant).

Van arribar generosos i se'n van anar amb el cor fet miques, com un vitrall de colors destrossat per una pedrada.

Avui, els combatents són vells de sorra. El temps els ha erosionat, però queda un record de la pedra que van ser. Una trentena d'aquells homes i dones van tornar dijous a Barcelona, d'on havien partit el 1938 cap a l'exili sentimental, cap a una derrota íntima, cap a un fracàs més enllà de les pàtries i les banderes.

Ells han tornat per demostrar que si bé els seus cossos són de sílice gastada, en les seves ments continua creixent la planta amb tiges verdes de la solidaritat.

Mikhaïl Florescu. Aquest romanès de 86 anys és enginyer jubilat. A pesar de la seva professió no hi ha res mecànic en ell. Les venes li bateguen amb l'evocació. Va ser al front de l'Ebre. El riu era un corrent vermell, una mort navegable. Va ser artiller, un ésser de pólvora i fum, membre de la 125 Brigada Internacional.

Un dia el van ferir amb unes paraules.

Hi ha frases de baioneta.

--Ens van dir que havíem d'abandonar Espanya. Els romanesos no desitjàvem deixar el front. El Govern va enviar uns representants, que van demanar que fóssim disciplinats.

A meitat de l'octubre del 1938, la Comissió Internacional per a la Retirada dels Voluntaris va elaborar el parrac d'un informe. S'havien de treure uns 12.000 estrangers, malgrat que la majoria preferien abonar la cicatriu d'aquesta terra.

--Les autoritats ens van voler homenatjar amb un comiat i el 28 d'octubre de 1938 vam anar a Barcelona. Vam entrar desfilant per la Diagonal. Allò era tan emocionant...

Una tropa esfilagarsada. Una població amb llàgrimes de vidre. Una nevada de flors sobre els caps babèlics. La saliva dels discursos de Pasionaria. De Juan Negrín, cap del Govern Republicà. Del president Manuel Azaña, amb la seva solemnitat de tortuga. De Lluís Companys, el rumor de l'afusellament encara llunyà.

A terra va agafar la neu floral.

Dolores Ibárruri. Ella era un monyo alerta. Un bec d'acer. Aquell dia d'espines va tronar: "¡Camarades de les Brigades Internacionals!, raons polítiques, raons d'Estat, la sustentació de la mateixa causa per la qual vau oferir la vostra sang amb generositat tan incomparable, obliguen ara a tornar alguns de vosaltres a la vostra pàtria, i altres, a un exili forçós. Podeu marxar orgullosos. Vosaltres sou la història. Vosaltres sou llegenda".

François Mazou. En aquests ulls francesos hi ha el mar. La seva memòria té sal.

Li van disparar al braç esquerre. Es més curt que el dret.

--Es va organitzar un camió descobert perquè els ferits de Mataró poguéssim anar a la Diagonal. Anàvem els últims i jo cridava: "¡Visca Catalunya!" . Els ferits érem inútils, podíem anar amb les nostres famílies. No obstant, preferíem quedar-nos.

Una onada a la mirada. Plora.

Ratxo Kuzarov. 83 anys, búlgar, gorra de beisbol, cartera de comptable. Aquell 28 d'octubre estremidor vigilava la totxana ideològica on hi havia la seu del Partit Comunista. Va veure de lluny l'agitació de la Diagonal.

La marxa amb pol.len dels herois.

Van estar ferms uns quants mesos més. El 29 de gener de 1939 es va disposar a anar a França. Abans de marxar va pujar a l'edifici vermell i va veure el vol negre de l'àguila franquista planant com un escut.

Lipman Sterenzy. Nascut a Varsòvia. Nacionalitzat francès. Els seus amics espanyols li deien simplement Manuel. Hitler va matar tota la seva família: 50 persones evaporades en un núvol de gas.

--Tenia 20 anys i vaig venir per recolzar el poble. Era més que una guerra. Combatia per la llibertat del món. Vaig patir presó i misèria. Va valer la pena. Puc morir en pau. He complert.

Theo Francos. A la seva boina hi ha més energia que en una planta elèctrica. 85 anys. Acaba de morir la seva dona.

Ell segueix la lluita.

No va voler abandonar Espanya quan l'hi van ordenar. Es va reenganxar. Va mastegar els seus papers al ser detingut. Va ser repatriat a França. Va aparèixer a Anglaterra. Es va fer paracaigudista. El van afusellar a Holanda. Les ales metàl.liques de la insígnia d'aviador van desviar la pessigada de la bala.

Les ales d'un àngel.

El van donar per mort. Els nazis es van oblidar de cobrir-lo amb un sudari de calç. Uns pagesos el van ressuscitar. Va tornar a Anglaterra. Tenia un forat a prop del cor. Va voler tornar a entrar a França.

Dret.

--Els vaig dir als militars: "He sortit dret i vull tornar dret".

El van llançar del cel. Va esclatar una granada. La metralla es mou pel seu cos.

Va sortir de casa seva el 1936 i hi va tornar deu anys després. En tres missions secretes havia passat prop de casa de la seva mare sense poder-hi entrar.

Ella portava dol pel fill mort.

Quan el va veure, viu, sencer, el va renyar per tant sofriment.

Un documental permet reviure l'homenatge de Barcelona als brigadistes

CRISTINA SAVALL

Barcelona

Homenatge a les Brigades Internacionals és un documental que relata l'última parada, la de Barcelona, de l'emotiu viatge de retorn que 370 supervivents, estrangers en la guerra civil, van emprendre per Espanya el 1996. El reportatge, que ahir es va projectar en un Saló de Cent sense seients buits i davant la mirada líquida de 20 brigadistes, parla de memòria històrica, de solidaritat sense fronteres, de vides espremudes, dels que són llegenda... dels que van entrar, ja fa sis dècades, en combat contra el feixisme.

Procedents de 30 països, aquests homes i dones que van lluitar en una guerra que no era la seva es van retrobar al país pel qual havien lluitat en pro d'uns ideals. En la vellesa, van trobar una Barcelona entregada, agraïda i aquest escalf és el que aconsegueix transmetre el vídeo de Mercè López i Xenxu Sastre.

El documental té, a priori, un destí peculiar. Unes 500 còpies viatjaran rumb als domicilis dels brigadistes que van ser a Barcelona fa dos anys. La iniciativa va partir de Mercè López: "L'hi dec al meu avi, Miguel López Sánchez. Va morir afusellat pels seus ideals polítics després d'un judici sumaríssim". Al cap d'un any de gravar les entrevistes, per mitjà de la Fundació Josep Comaposada, van aconseguir una "petita subvenció" de la Generalitat, l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona. "Van ser 2.900.000 pessetes que van servir per pagar el lloguer de sales de postproducció, la compra i l'enviament de vídeos", explica Xenxu Sastre. El seu objectiu, ara, és que el documental tingui vida televisiva, però l'astronòmic preu que demana la Filmoteca Nacional per la compra de les imatges d'arxiu fa una utopia el seu propòsit. A canvi, ningú de l'equip ha cobrat res. "Li vaig demanar a Jordi Dauder si podia recitar el poema de Miguel Hernández que tanca el reportatge. Va voler visionar-lo. Quan el va veure, es va posar a plorar. El va llegir i va dir: 'No vull res", relata l'autora.

Els brigadistes van assistir divendres, emocionats, a l'espectacle ¡No pasarán! al teatre La Faràndula de Sabadell, informa Antonia Peña. Quico Pi de la Serra i Esther Formosa van interpretar diverses Canciones de guerra contra el fascismo .